Un somriure esperançador

Ella no ho volia. No volia que tornés a passar. Dintre del seu cap sonava la mateixa frase: "Posa-hi remei", però ella no podia fer-ho. Es sentia massa sola, com sempre, tancada a l'habitació, a les fosques, escoltant música, aquella música que l’ajudava a desconnectar de tots els seus problemes, però, a la vegada, aquella que feia que s’endinsara poc a poc...
Ella es sentia culpable. De què? D’aquell sentiment d'amor-odi envers ell, de ser la causant d’aquella situació espantosa, mentre s'intentava convèncer de que tot anava bé. A l’escoltar al seu marit voltejant per la casa, va sortir de l'habitació, amb encara, les galtes humides a conseqüència de les llàgrimes. No passava pel millor moment de la seva vida i el seu marit ho sabia. Ell s'aprofitava de la situació per la que passava la seva estimada per fer-li mal quan li convenia. Ella no ho podia explicar a ningú, ja que, ja no tenia ningú de confiança al seu costat. Els seus estimats, la van deixar de banda en algun moment d'aquest últim any. En tots els casos, sempre a conseqüència del xantatge emocional del seu marit, directa o indirectament.

S'hi volia acostar, "Que no hagi tingut un mal dia" pregà. No era així, tornaren a discutir. Motiu? Segurament quelcom sense importància... Sempre acabaven de la mateixa manera. Només aparèixer per les escales que donen al menjador, allà estava ell, assegut al sofà mirant la televisió. El mira, agafa aire, aixeca el cap, pren força, es carrega de valentia i valor, encara que una mica insegura, i continuà baixant les escales. Ell, al veure-la, ja va començar a escridassar-la: "Per fi se't veu el pèl per aquesta casa!". Ja l’estava atacant... Discutiren i discutiren mentre passava el temps... Ella acabà com sempre.. Plorant estirada al terra del lavabo, dolguda, maltractada, volent fugir d'aquell món.

Tot començà un any enrere, quan en una forta discussió, ell la colpejava sense parar allà on més mal li feia, al cor.

Ella era la culpable de tot, tot anava malament per culpa seva, ja que s'havia quedat sola i només el tenia a ell, sense ell, estaria perduda i es quedaria totalment sola, li repetia ell constantment.

Ell sempre aprofitava per dir-li les coses que més la ferien, per fer-la sentir culpable de totes les discussions que hi havia o en els casos que ell tenia la culpa clarament. Sempre s'ho feia per donar-li la volta a la truita i fer-la sentir culpable, però ella, pobre innocent, se l’estimava i no era capaç de veure-ho. Com es podia estimar a aquella persona, aquella que sempre li recordava lo desgraciada persona que era, aquella que sempre l’ha fet sentir-se inferior a tothom, aquella que dia rere dia li recordava la dura infància que va tenir... Ja que en aquells moments, també estava sola.

Se la caracteritzava pel seu somriure constant, sempre havia estat una dona feliç amb ganes de viure, desbordant de felicitat, tota una riallera, sempre transmetent alegria, de broma i fent el burro amb aquells a qui més s'estimava, estimant-los de una manera molt intensa, massa potser. Diuen que les persones no canvien, però falta afegir la paraula "voluntàriament". Ell l’havia canviat com un terrissaire a una peça de fang.

Els dies d'immensa felicitat havien acabat, aquella llum interior s'estava consumint a poc a poc com una espelma durant la nit de cap d'any, mentre deixava de somriure, ja res era com abans, ara estava amargada, i començà a tenir problemes amb la gent del seu voltant, en tots els àmbits , rectificant, dels pocs que li quedaven.

S'havia sentit absorbida per ell, deixant poc a poc de banda als seus amics, familiars, les seves aficions... Tot per intentar salvar aquella relació, aquella que ja estava escrit el final, aquella que a poc a poc s'anava convertint en un camí fosc sense sortida, com entrant a la gola del llop, i va anar fallant-los poc a poc... Fins quedar-se sola.

Mai oblidaria aquell 22 de novembre, quan en una forta discussió i després d'un fort cop a la porta tremolà i quedà parada, els seus ulls començaren a brillar i la vista li començà a ennuvolar-se a causa de les seves llàgrimes, aquelles que se li retenien als ulls fins no poder més i recórrer de dalt a baix les galtes de la seva llisa cara, un cop més.

Ell s'adonà i es preocupà, la discussió va acabar immediatament, mai havia fet res semblant, aquella pèrdua dels nervis va fer que quedés aterrada. Es va produir un silenci, un silenci llarg i rotund, aquell tipus de silenci que ningú té el valor de dir res, perquè el seu cos no ho fa possible. S'abraçaren. Els seus ulls continuaven igual, va quedar clavada a terra i algun tipus de força interior que desconeixia va impedir que es pogués moure, continuava igual de sorpresa, amb la mateixa por, ella, tan insignificant i tan petita en un món tan gran, volent desaparèixer sense deixar rastre. Cert que ell de cop es va sensibilitzar i va acabar la discussió, però ella continuava paralitzada. 

Segons passaven les setmanes, les discussions creixien progressivament i pujaven de to. Ell continuava donant cops a les portes, parets, fins i tot va trencar algun mirall, però a diferència d'altres vegades, ell es va anar despreocupant cada cop més d'aquella por que li feia tremolar, d'aquelles llàgrimes, aquelles que temps enrere l'havien commocionat, aquelles que ara, no tenien cap valor ni importància. Ella sentia que en qualsevol moment ell se li llançaria a sobre, com una bèstia ferotge afamada sobre el seu menjar.

Ara tornà a passar, aquells sentiments tornaren i amb més intensitat, estirada a terra, desconsolada, com atrapada en una gàbia, mentre el pit s'inflava i desinflava a grans velocitats, mentre plorava desconsoladament amb molta por, por d’ell, por de que fos cert, certa aquella realitat que estava vivint. Ella recordava el primer cop que va passar, recordava la primera vegada que els cops van deixar d’anar als objectes, recordava quan van anar a parar a ella i va ser la que els va començar a rebre.

Aquell primer cop ho va passar fatal, va ser terrible, quan en una forta discussió, la va empentar contra la porta de la entrada, mentre el temps es paralitzava i notava el seu cos movent-se a gran velocitat, quan de sobte va sentir el fort impacte de la porta a la seva esquena i darrerament, al seu cap. Tot per no haver preparat el sopar i la taula al seu gust aquella nit, la nit que venien convidats.

Va quedar immòbil, sense poder moure's i va fer cas del seu marit com si d’una esclava es tractés. El seu cor i cap li repetia: "Fuig lluny d'aquí! Surt d'aquest lloc! Desplega les teves boniques ales i surt d'aquesta gàbia d’on et trobes atrapada!" Ella sabia que no podia, i va continuar amb la seva tasca, amb els ulls plorosos, com de costum, atrapada com en un camí sense sortida, tal i com el marit li havia manat.

Els convidats van anar arribant, tres parelles d'amics. Durant el sopar, ella no podia amagar la cara de tristesa ni del sentiment d'odi que començava a sentir envers ell, mentre que ell, com si res hagués passat, reia, bevia i gaudia del sopar. L'únic que desitjava ella era que aquell dia acabés i poder pair tot el que estava passant, tot sabent que no era gaire bona idea.

Els convidats van marxar. Ell sense dir res, va marxar a dormir. Ella, tota sola i decebuda, va recollir i netejar tot el que s’havia embrutat per evitar problemes a l’endemà, tot i sabent que hauria alguna discussió per quelcom. Al dia següent tot era igual que el dia anterior, com si res hagués passat.

Fins avui.

Ella continuava estirada a terra, havia tornat a passar, ja no aguantava més. S'aixeca i decideix anar a la l’habitació. Passen les hores i ella segueix allà escoltant música, com sempre, la mateixa que li ajudava a plorar, tot però res havia canviat. Arriba la nit i el seu marit marxa a un bar de copes amb els companys de la feina, o almenys això deia ell.

Era el moment, ara o mai. O movia peça o el rei se la menjava. Recordà les notes d'aquell piano, d'aquella cançó, i com amb un cop d’energia, com deixant-se dur per un impuls nerviós del seu cos, va pujar les escales amb eufòria i ànsia, fins arribar corrents i esbufegant a la habitació, com una noia nerviosa, inquieta, caminant de banda a banda sense saber que fer, però alhora sense dubtar-ho ni un segon. “¡Prou!”- Exclamà amb veu alta i forta, sense altibaixos ni cap tremolor. Això volia, fugir d'aquella gàbia on estava atrapada, aquell ocell volia volar i sabia que els filferros oxidats d'aquella gàbia la estaven matant poc a poc i havia de sortir. Corrent va agafar el seu mòbil i va sortir fins la porta de la entrada de la casa. Al sortir al carrer, es va aturar per observar la tranquil·litat que s'hi respirava. Plovia, com en aquelles pel·lícules on la protagonista surt corrents en busca d’ajuda. Ella ho sabia, era el moment, es va repetir per dintre seu. Mirà al front, a esquerra i a dreta, somrigué. D'aquells somriures de veritat, aquells que et surten de dins com quan estàs enamorat i no el pots evitar. Començà a córrer cap a la dreta, direcció contrària on es situava el bar, on era el seu marit. Corria i corria i només ella sabia on anava. Es dirigia a casa del seu germà, aquell que sempre l’havia rebut amb els braços oberts sempre fins separar-se. No vivia gaire lluny, sinó tres carrers enllà del seu barri. A l’arribar, tota mullada, no se li distingien les llàgrimes de les gotes d'aigua de la pluja, però ella es coneixia massa bé el recorregut de les seves llàgrimes com per voler enganyar-se a si mateixa.

Truca al timbre, no responen. Insisteix. S'obre la porta i allà apareix, el raig de llum que esperava ansiosament. Es van abraçar com si fos el primer cop que es veien en trenta anys. Va explicar-ho tot. Família, amics, policia, denúncia, jutge, ordre d'allunyament. Presó. Somriure. Llibertat.

Próximamente la traducción al Castellano, gracias.